viernes, octubre 27, 2006

Hi havia una vegada...

Fa uns dies la Glòria, la meva cosina més tendre, m’enviava un power point amb una història que vull fer-vos arribar.

Hi HaviA UnA vEgAda…

Un home que agafava cada dia el bus per anar a la feina.
Una parada després, una àvia pujava a l’autobús i seia al costat de la finestra.
L’àvia obria una bossa i, durant tot el trajecte, anava llançant alguna cosa per la finestra.

Sempre feia el mateix i un dia, encuriosit, l’home li va preguntar què era el que llançava per la finestra.
- Són llavors! - li va dir l’àvia.
- Llavors? Grana de què?
- De flors. És que miro enfora i tot és tan buit... M’agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí.
Que bonic que seria, oi?

- Però les llavors cauen damunt l’asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells... Vol dir, àvia, que les seves llavors germinaran al costat del camí?
- Ben cert! Malgrat algunes es perdin, alguna acabarà als marges i, amb el temps, brotarà.
- Però... Trigaran a créixer, necessiten aigua...

- Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!

L’àvia va seguir amb la seva feina...
I l’home va baixar de l’autobús per anar a treballar, tot pensant que la iaia havia perdut una mica el seny.

Uns mesos després...

Tot anant a la feina, l’home, en mirar per la finestra, va veure tot el camí ple de flors...
Tot el que veia era un acolorit i florit paisatge!

Es recordà de l’àvia, però feia dies que no l’havia vist. Preguntà al xofer:
- La iaia de les llavors?
- Doncs, ja fa un mes que va morir.

L’home retornà al seu seient i seguí mirant el paisatge.

«Les flors han brotat, es digué, però de què li ha servit el seu treball? No ha pogut veure la seva obra».

Tot d’una, va sentir el riure d’una criatura. Una nena assenyalava entusiasmada les flors...

- Mira, pare! Mira quantes flors!

L’àvia de la nostra història havia fet la seva feina i va deixar la seva herència a tots els qui la poguessin rebre, a tots els qui van poder contemplar-la i ser més feliços.

Diuen que aquell home, des d’aquell dia, fa el viatge de casa a la feina amb una bossa de llavors que...

Per a tots aquells i aquelles mestres, educadors i educadores, professionals de l’ensenyament, monitors d'esplai, caps d’agrupaments,… que, avui no poden veure com creixen les llavors plantades, les esperances sembrades en el cor d’infants i joves que omplen les seves vides; però continuen llençant llavors....

Perquè... Educar és mostrar camins!

2 comentarios:

Anónimo dijo...

El que fa seguir el camí, és el que facis estimant

Mireia Mora dijo...

Nina, quina història més bonica!

M'has fet plorar... d'emoció, clar! És que avui, estic una mica moixeta, ja veus, m'ha agafat la pavada mensual!

És que la tendresa que em despertes em fa fer aquestes coses...

Tinc ganes de veure't.

Un petó ben gran!