viernes, mayo 07, 2010

Fent camí... pel SÀHARA OCCIDENTAL

Fa un dia que he tornat del Sàhara Occidental, un dels destins i lluites que tenia pendent conèixer des de feia temps...
Encara no tinc paraules per descriure el que he vist i sentit, però menys mal que la música existeix per reflexar-ho...

martes, marzo 23, 2010

Com de grans, volem ser petits...

16 de març, i ha fet 47 anys.

I ella, aquella que no sap escriure el català, però el parla millor que jo, aquella que va aprendre a sumar i escriure fa 10 anys, s’ha autoregalat, un ordinador portàtil.
Mala opció, vem pensar molts... com vols aprendre a fer-lo servir si mai has fet cap curs? Si no els sabies ni engegar fa menys d’un mes?
La sorpresa va ser aquest diumenge, quan davant de tots, ens va ensenyar l’hotel on aniria de vacances amb el “gogel” (o google), o quan ens va començar escriure emails amb el “jaú” (o yahoo).
Com podia ser si per tu és una odissea posar un DVD a la TV? Són les noves tecnologies tan motivants? I autodidactes?

Quin aprenentatge, sobre tots per nosaltres, Nuri.
I per molts anys... (segurament algun dia llegiràs això, properament.)

.

miércoles, julio 29, 2009

lunes, junio 01, 2009

Coherència o globalització?

Torno de Bèlgica, on he dormit en un alberg per a estudiants europeus, de gratis, gràcies a l’amabilitat d’una polaca.
L’aeroport amb mil controls, desprès, un té amb llet per despertar-me. Me’l dóna un noi pakistaní que treballa a Brussel·les, vaig al wc i em trobo a una noia sud-americana que em somriu mentre aparta la seva escombra per deixar-me passar.
Miro al voltant, recordo el viatge pel metro a Brussel·les, sempre he pensat que el metro reflexa la vida d’una ciutat, veig com a les primeres parades de les afores s’omple d’immigrants, que van baixant fins a arribar al centre, on pugen senyors de traje cap als edificis europeus. Penso. Cert, el metro és un mirall més del que ens envolta.
I torno a pensar, cada cop em costa ser més coherent, i cada cop em plantejo coses noves, com es diu “Cuando supe las respuestas me cambiaron las preguntas”. Abans criticava la globalització, ara m’ho qüestiono. Si no fos per la globalització, tota aquesta gent no hagués arribat aquí, també una és conseqüència de l’altre…
Però no puc criticar un sistema del qual estic alimentant sense ser-ne massa conscient, si marxo de viatge amb low cost serà gràcies a aquest capitalisme devorador i competidor, si tinc la sort de poder conèixer altres persones i de mantenir el contacte és per aquest sistema de noves tecnologies que creix a mesura que empreses privades es lucren i, potser, aquesta riquesa cultural que ens acompanya serà culpa també d'aquest sistema. Bo? Dolent? Si. És dolent, sóc conscient que en sóc còmplice, molt còmplice; perdoneu. I d'aquests que tan ho critiquen... hi ha algun coherent?
Una reflexió més, feia temps que no escrivia, el dia a dia em fa oblidar-me de les coses realment importants, com és escoltar-me. Però últimament com més m’escolto més m’adono que la coherència, allò que tan i tan valoro, comença a ser una utopia…

lunes, mayo 04, 2009

El setembre de 2008 un grup de joves de Catalunya del’associació Nexes vam fer una estada formativa a BRASIL. És el moment culminant d’un projecte, Zumbí II, que es proposa d’intercanviar experiències amb un grup de joves del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra de Brasil (MST) vinguts de diferents punts del país. Tots teníem una cosa en comú, treballar en la dinamització cultural, i aquesta estada ens va donar l’oportunitat d’enriquir-nos amb altres visions, altres formes de fer, de treballar i entendre la vida.

D'aquí surt el Documental i l'exposició de fotos, títulats; TERRA DO BRASIL " VIVÈNCIES I DESCOBERTES AMB L'MST...

Us hi esperem!

7 de MAIG A LES 19.30H
ESPAI JOVE DE GRÀCIA
CARRER GRAN DE GRÀCIA 190-192 (COSTAT METRO FONTANA L3)

lunes, marzo 30, 2009

NOSALTRES PARIM
NOSALTRES DECIDIM

viernes, enero 16, 2009

Mares, dones, i treballadoresX2.

A principis d’any, milers de persones van sortir al carrer “a favor de la família”, i vaig sentir que se’m faltava el respecte. LES FAMÍLIES MONOPARENTALS SOM UNA FAMÍLIA. I, hi ha algú amb el poder de decidir que no ho som? Per què és necessita l’únió d’un home i una dona per ser-ho?

Els i les que hem porteu llegint-me sabeu que penso fermament que, les coses que no es nombren és com si no existissin (només cal pensar en el poder de la TV per decidir que existeix i que no), així que aquí va una nova reflexió veïnal...

Sembla que el sistema patriarcal hagi acceptat una mare soltera com una situació “normalitzada”, amb capacitats i habilitats per tirar endavant sense cap tipus de suport, però amb la contradicció de no acceptar al 100% que és un nucli familiar. Però el que em sorprèn és que no s’hagi plantejat quasi be mai és la RESPONSABILITAT PATERNA de l’home que abandona, se’n desentén o no participa en les seves tasques com a pare.

Són les mares solteres prou valentes i amb prou forçes com per denunciar aquesta situació? La societat ajuda als homes a oblidar-se’n i a les mares fomentant “les seves responsabilitats naturals”?

Em pregunto com es possible que socialment s’accepti aquest abandó. S’ha de trencar aquest silenci còmplice i masclista que accepta o es conforma amb aquesta situació.

És l’abando una forma de maltractament? Es tracta de negligència, i per tant d’omisió de la cobertura d’unes necessitats d’una dona i d’un/a fill/a?
Pensem en les responsabilitats paternes en la mateixa mesura que les maternes?

Aquí llenço les preguntes, sense esperar respostes, si hi ha algú que si quedi pensant més d’un minut, ja estarà l’objectiu assolit. I si ho llegeix un pare “maltractador”, les meves expectatives s’hauran multiplicat per mil.

Gràcies, i recordeu, les coses que no es diuen són com no existissin...