martes, octubre 31, 2006

"Els marginals deien que jo era diferent"

Perquè persones com aquestes, em donen l'energia per viure...
Com deia, no fan falta grans coses per ser feliç. Enhorabona Neus...
L'ENTREVISTA AMB NEUS // NÚRIA NAVARROHA VISCUT
21 ANYS AL CARRER
"Els marginals deien que jo era diferent"
• El llibre Cada día sale el sol recull la seva història
Amaga la cara perquè ha canviat de vida. Radicalment. La Neus ara sap que els matins fan olor de cafè, pa i voluntat. Després de 21 anys submergida a la Barcelona marginal, va decidir sortir-ne i ho ha aconseguit. Ha explicat la seva transformació a la periodista Elisabeth G. Iborra i juntes han construït Cada día sale el sol (Styria), un testimoni esgarrifós que té molt de denúncia.
--El destí la va fer néixer en un lloc inapropiat.
--La meva mare era una prostituta i el meu pare, un proxeneta que controlava la zona del Liceu. Quan tenia 6 anys em van ficar en un internat, on les monges em pegaven set o vuit vegades al dia amb el que tenien a mà. Jo els preguntava: "Si el teu Déu és tan bo, ¿per què em pegues?". Miri, tinc la cara marcada, no hi sento bé d'aquesta orella...
--Ho lamento. ¿Ningú la va ajudar?
--Sí. Hi va haver gent que em va ajudar a fer els deures, que em va dur a fer-me una revisió ginecològica al sentir la necessitat de tenir relacions... En aquells anys, fins i tot em donaven pastilles anticonceptives.
--Sense referents, ¿com es creix?
--He estat amb gent molt dolenta, però mai he sigut dolenta. No he pegat mai a ningú perquè sí. Jo li deia a la meva gent: "¿Per què he de pegar a aquest que ve de treballar 10 hores en una bastida?". He tingut fam i he robat, sí. O he entrat en un restaurant, he preguntat pel cap i li he ofert rentar plats a canvi de menjar. En el món marginal sempre em deien: "Tu ets diferent, Neus". I això m'ha ajudat.
--De la droga dura no se'n va escapar.
--Vaig entrar en la droga dura perquè em volia morir. No era prou valenta de llançar-me al tren. Vaig perdre la consciència un munt de vegades. I va arribar un moment que vaig dir: "Prou". Amb 21 anys ho havia vist tot. Maltractaments, morts, sobredosis, presó. Tot m'era igual.
--¿Què va passar?
--La gent normal em rebutjava i la gent marginal em deia que era diferent. Estava farta de merda. Els meus amics anaven caient. No sabia si vivia en dilluns o dijous, si era febrer o setembre. I tothom que viu al carrer sap que tard o d'hora s'acaba a la garjola. Em vaig col.lapsar. Una tia que havia sortit de la presó em va mirar i em va dir: "Si intentes sortir de la droga, tu ho aconseguiràs".
--Una empresa difícil.
--¡El que és difícil no és deixar la droga, el que és difícil és viure sense droga! Llevar-se al matí i aguantar un tio per 1.000 euros, quan amb un passi ho guanyes en 5 minuts. Però ara netejo vàters i faig d'auxiliar de clínica, i em diuen doctora. Estic orgullosa. ¡Miri quines durícies!
--És lògic que ho estigui.
--Un dia em vaig llevar i vaig veure la llum del dia. Em vaig voler donar l'oportunitat de viure com la gent de l'altre costat. Sense droga, amb horari, valorant el que podia comprar amb la meva feina... ¡Estalviar! ¡Tinc 36 anys i ara començo a estalviar! Fins i tot m'he pogut comprar l'uniforme del Barça. Em vaig tancar i vaig passar el mono com vaig poder. Fins i tot vaig haver d'aprendre a parlar... I vaig recaure dues vegades, ho admeto, però me n'he sortit.
--Ha aconseguit ser una persona normal, tal com volia.
--Sí. Ara la vida em passa més ràpid. Però dormo tranquil.la. Tant de bo hagués tingut l'oportunitat que avui tenen la majoria dels xavals. Jo pertanyia a un tribunal de menors. Era un número. ¡Als 18 anys vaig haver de firmar la meva alta! Ara els nens tenen drets, poden estudiar, els posen pisos d'acollida...
--¿Es pot esborrar el passat?
--No. Sóc incapaç de passar per la Barceloneta. No puc ni he d'anar més enllà de la plaça de Palau. Ells, de fet, són la meva família. Però em sento una tia afortunada. Vaig jugar a cara i creu, i vaig aguantar la crisi.
--Vostè és una dona dura.
--Potser sóc més tendra que vostè. Però al carrer, si plores, et maten. El feble no dura. I una dona és marginació dins de marginació. El pitjor.
--¿Ha perdonat la seva mare?
--La meva mare va morir de càncer fa un any. Li vaig poder preguntar que, si no em volia, per què no m'havia donat en adopció. Em va fer molt de mal. Però després del meu fill, hi ha ella... Crec que he nascut amb una finalitat: ajudar la gent. No he patit tant per res.
--Segur que no.
--I m'indignen els que manen. ¿A qui li interessa una vella que cobra 400 euros de pensió? ¿A qui li interessa una prostituta amb hepatitis? ¿A qui li importa el món marginal? ¡A ningú! Quan estava sola, amb el meu fill, devia la casa, l'escola, tot. Va arribar un moment que no tenia res. Em vaig posar a la cua d'una oenagé. Però, si no has estat a la presó, no ets drogoaddicte o immigrant, no hi ha ajuda.

--Ja que ells no se n'ocupen, se n'ocupa vostè...
--Jo vull ser útil a la societat. I viure al dia. No em puc permetre el luxe de pensar en el dia de demà. Si penso en el demà, perdo l'avui.

1 comentario:

Xavi dijo...

Crec que aquest article mereix un comentari i ningú li ha donat.

Aquesta dona ha aconseguit sortir de la marginalitat, per la seva empenta però, segur que també, perquè algú li va donar l'oportunitat.
Hi ha molta gent en estat marginal que no volen sortir-ne, que no s'esforcen i simplement es queixen esperant que algú els tregui d'allà sense ells haver-se mogut. Aquests, per descomptat, viuran i moriran en estat marginal perquè no fan res per sortirn-ne.
Però n'hi ha d'altres que intenten escapar, que busquen oportunitats, que demanen ajuda, però que no la troben. Llavors, continuar en la marginalitat és culpa seva? O és culpa de tots els qui tenim prejudicis i sempre preferim triar algú que viu una vida més semblant a la nostra en comptes d'ajudar a qui encara no l'ha aconseguit i vol lluitar per ella?
Perquè lluitar pels altres és prendre riscos i, avui en dia, ningú ens arrisquem si hi tenim alguna cosa pròpia en joc.