domingo, noviembre 04, 2007

JO M’hi sUmO

Ja he escoltat dues en dues setmanes. Dues de les centenars que no expressen o una cinquantena que ja han mort durant aquests 11 mesos al país.
La violència de gènere és un tema que tots coneixem i que mitjans i polítics també reforcen que en siguem conscients. Però... de què serveixen lleis de bons principis quan després a casa nostra no som capaços/es de fer res quan sabem que això passa sota el nostre pis, a alguna familiar o fins i tot a alguna amiga? No és també això un altre tipus de violència, el silenci o la ignorància?
Potser uns quants consells o proximitat de cara a parlar amb ells serviria molt més que lleis i bones intencions.

Els i les que ens hi dediquem podrem desemmascara-ho, de la millor o pitjor manera. Però vull compartir amb aquells que em llegiu alguns aspectes, més de dia a dia, no de dins d’una consulta.

Em referiré al cas que coneguem a la persona personalment i que tinguem la oportunitat de parlar amb ella. Ens els altres casos, més val una trucada als Mossos informant, que fer massa i perjudicar.
Un aspecte pilar que hauríem de tenir en compte davant d’aquests casos és tenir clar que hauríem d’ACOMPANYAR en la decisió de la persona a fer el que ella cregui, obvi però no tant, quan una amiga o coneguda us reconegui que “algo passa amb la seva parella o ex” no donem lliçons de vida, tals com “tu el que has de fer es separar-te ja” o “engega’l a la merda i marxa”, les opcions aquestes, malgrat ser de vegades les més raonables, podrien ser les primeres que ella va pensar en un bon principi, i per x motius, (solen ser més d’un) ella s’hi ha quedat amb la situació, no preguntem perquè, anem més enllà...
Altres comentaris que podem fer amb bona intenció però amb el perill de fer-la sentir encara més desplaçada és jutjar-la o “castigar-la” amb algun comentari, si per exemple us digués que ja no us veu perquè ell li prohibeix o no li agrada, no se’ns escapin frases com “no siguis tonta i vine!! No veus que això no es normal” o “tu mateixa, si vols seguir així la resta de la teva vida”; segur que aquests discursos ja se’ls sabrà i una resposta com aquestes faria retallar molts detalls del que realment pot estar vivint i se sentirà pitjor encara.

Cal, per sobre de tot, ESCOLTAR, intentar per instants no dir tot allò que pensem, per afavorir que ella, una amiga, veïna, companya de la feina,... se senti lliure d’explicar allò que passa allí, per adquirir la confiança de bolcar tot allò sense que la “tornin a marcar” amb l’objectiu de conèixer, per ambdós parts, els Sentiments d’ella respecte la situació. En aquest punt, no fàcil ni ràpid d’arribar, podem començar a acompanyar realment. És quan hi ha aquest “feed-back” amb vosaltres, quan podem començar a preguntar MOLT RESPECTUOSAMENT sobre què vol fer ella, per fer-la responsable i protagonista alhora del canvi. A Barcelona ciutat, existeixen recursos com els PIAD, o recordar que si tenen por poden trucar a les forces de seguretat o que si necessiten xerrar estan acompanyades per nosaltres, en qualsevol moment ens poden trucar.

Us poden semblar consells estèrils, però de debò, si actuem (en el cas que sigui possible vetllant per la integritat de la dona) d’una manera SENSIBLE, AMB RESPECTE I ACOMPANYANT, servirem de molt més que si volem fer-nos els Superherois fent actes paternals i ràpids; oferir confiança i recolzament pot ser el triple d’efectiu.

Amb les Polítiques Socials serveix de ben poc començar la taula per la teulada, amb lleis i reglaments. Cal que anem a la inversa, de sota cap a munt, hem de fer que ciutadans i ciutadanes construïm el reglament amb l’Estat, sent tots i totes protagonistes, i no únicament l’Estat que reguli per les persones.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Gràcies pels consells :)
Són tan útils com importants!

Anónimo dijo...

Hola guapa,

no dic que els consells no siguin útils ni importants. Però aquestes situacions són d'aquelles en què un té molt clar què dir o què fer i a l'hora de la veritat fem tot el contrari.
Només vull dir que a vegades és difícil dir les coses adequades en el moment adequat i diem allò que a nosaltres ens sembla més lògic. Però que per lògic no vol dir adequat.
Tot i així crec que el fet d'escoltar atentament i amb paciència és una bona cosa i molt important.

Petons

(Per cert, per què fas servir el femení i el masculí en algus casos però no en tots?? Coherència!! He de dir que m'hi he fixat perquè no sóc gaire partidària d'usar els dos gèneres en gaires ocasions. Però si es fa, s'ha de fer smepre que es pugui, no?
Però no te m'enfadis guapa!!)

Petons

Anónimo dijo...

Sí, Neus, és molt fàcil cometre l'error. Per això mateix cal fer tot el possible per evitar-ho!

Anna Albareda dijo...

Estic d'acord amb tu, que a vegades ens surt massa ràpidament el dir unes coses que potser a elles en el fons no els serveixen de res, però també penso que si esperem massa, si les escoltem deixant passar el temps, sense fer res efectiu, potser arribarà un dia en què serà massa tard, i aleshores ens arrepentirem perquè pensarem que nosaltres ho sabiem, podriem haver fet algu, i no ho hem fet.
També penso que en el teu article et deixes una part molt important de la pel·licula, els homes, pares, germans, etc., als quals és imprescindible sensibilitzar perquè canviin, perquè no es tornin a repetir històries. No penso que haguem de fer responsables a les dones, sinó als homes, ja que si no acabem culpant a les víctimes i... bé, com que em seguiria enrotllant massa, ho deixo aquí.
una abraçada,

Anónimo dijo...

Anna,
Crec que el que aconsella l'Esther no és "deixar passar el temps", sinó tot el contrari! Es tracta d'acompanyar la víctima cap a un canvi de perspectiva que la porti a reaccionar d'una altra manera davant la situació i a buscar-ne solucions. Això és actuar, això és efectiu.
Tampoc crec que el que proposa l'Esther signifiqui fer responsables a les dones, sinó crear una empatia emocional amb elles per tal d'ajudar-les.
I per últim, per suposat que cal incidir sobre la conducta de l'agressor, i crec que l'Esther ja ho tenia en compte... Suposo que ella volia posar l'èmfasi en com se sent la víctima i què fa que actui d'una manera o d'una altra, una qüestió per cert molt sovint oblidada.

EstheR dijo...

Hola a tots,
fa molta il.lusió retrobar-vos per aquí, gràcies en primer lloc.
En l'article només faig aproximació a com acompanyar a la víctima, i no només em deixo a els homes, pares, germans, etc. com deia l'Anna, em deixo a molts més responsables, com és la violència institucional, familiar, als mas media,... En CAP cas volia dir fer responsable a la víctima del que li passa, per suposat! Com bé ha dit l'Adri, ben al contrari, oferir-li tot el ventall de possibilitats perquè decideixi per ella, i no caiguem en paternalismes que fan més mal que bé. I com també afirmo en el article, sempre que la integritat de la dona ho permeti.

Gràcies per llegir-ho, pensar-hi i escriure. Sempre he confiat que les coses també es poden canviar desde l'escala de veïns...