miércoles, marzo 26, 2008

HaY TanTaS MaNeRaS de VeR...

Una petita reflexió desde la feina....

El Marcelo comença a treballar per intentar recuperar la seva filla, amb ell vaig al metge una vegada a la setmana a curar-li una infecció de la cama que es va fer fa un any injectant-se cocaïna. El Stephano era un pintor de barri fabulós i ara es recupera d’algunes recaigudes a la casa, fa una setmana que va entrar, el Hassim mai vol dir d’on ve, però les seves mans i la seva cara demostren una vida dura malgrat que ara diu que se sent a la flor de la vida, amb uns 50 anys... El Fabio té tots els seus fills a la presó, el Sandro va estar condemnat per assetjament sexual i per homicidi, el Carlo ha viatjat per tot el món, a conegut i provat de tot, ara fa un mes que ja treballa a una cooperativa social, se li va morir la seva filla amb només 14 anys, el Bruno està sempre callat, però quan ve begut parla i parla, ha tingut problemes judicials per l’alcohol. Amb ells comparteixo cada dia unes hores, xerrem, fem el dinar, anem al metge, etc.

Però el que ells no sabem és que per mi, són les seves històries el que els fan grans perquè

El Marcelo li està costant tant anar a treballar que cada dia és una lluita, i això és ser valent.
L’Stephano és conscient del que li passa i sap demanar ajut, això és ser sincer.
El Hassim somriu sempre malgrat les adversitats, això és viure.
El Sandro té un cor enorme, malgrat que una malaltia mental li fa allunyar-se, per això un somriure, li val més que mil paraules.
El Fabio ha deixat de litigar-se amb el seu passat i sap mirar endavant sense rancor, això és saber caminar.
El Carlo té una resposta i una història a explicar davant de qualsevol conversa, això és compartir.
I el Bruno, segur que és un dels més intel·ligents, té tant a dins a donar que si algun dia s’obrís i parlés ens sorprendria a tots...

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Ells valen molt i tu els ho fas sentir

Agnès Russinol dijo...

Tu també ets una valenta, i perletes com tu, n'hi ha ben poques.

un petó ben fort guapissima!

Anónimo dijo...

Tant de bo tothom acceptés així els errors del passat i en busqués solucions! Tant de bo la societat donés més segones oportunitats... Sense oblidar, per exemple, que la persona a qui va matar en Sandro no podrà mai recobrar la vida.

Anónimo dijo...

Gracias Esther, por compartir estas cosas con nosotros.
Ensimismado como estoy últimamente, demasiado en mis cosas, mis problemas y mis miedos, oir historias así y cómo se lucha en el día a día es una bocanada de aire fresco.
Un beso enorme y se de uno que está deseando hacer una ruta con "la caravana del amor"... Ya me entiendes...