Agafo la mateixa llibreta que els bons amics em van regalar ja fa prop d'un any quan els hi vaig dir que marxava a Anglaterra, son les sis del mati, dissabte i volo cap a Stansted Airport.
El que mes em sorpren es estar aqui de nou, mira que em va costar adaptar-m'hi! Sense angles, dormint en una cuina compartint llitera el primer mes d'estada, un pais i una gent desconeguda, fent servir la paraula "sorry?" 20 cops l'hora... Potser va ser aixo el que mes em va enganxar, sempre penso que el mes costa acaba sent el que mes recomforta.
Estic a l'avio, comenca a fer-se de dia, tinc fred (pq fa tant de fred sempre dins els avions??) i dubto, dubto de com anira, com sera la "re-tornada", aquest cop nomes per quatre dies...
Ara, estic a l'oficina, copiant allo que vaig escriure fa quatre dies dins l'avio, estic al mateix lloc on vaig ser-hi durant sis mesos, la "re-tornada" ha estat millor del que m'esperava. He vist als amics, he estat amb gent que m'estimo i he disfrutat cada instant al maxim, estic contenta. D'aqui una hora haig de marxar, m'he posat a al motxilla el que em vaig deixar aqui, una tovallola, un pijama i un mirall -un regal de les amigues que em van venir a visitar- i m'he posat bons records, sense melancolia, amb somriures i sabent perfectament que allo passat, passat esta, i que ho vull recordar com a tal, com una etapa mes. Igual que la que comenco, aquesta vegada, a Barcelona...
Com es d'important acceptar que allo passat, ja no tornara, i com es de bonic saber, que d'altres moments, segur que vindran.
1 comentario:
Un dels teus lectors habituals, fa un reclam perquè facis un article ;)
Publicar un comentario