miércoles, mayo 30, 2007

Simone's leaving do!

No us perdeu la despedida que li vam fer a la Simone... Va marxar dimecres, just la nit abans de marxar a Londres, li vam fer una festa a casa nostra, i li vam preparar una canço amb unes mascares de la seva cara. A veure si em trobeu, estic a la punteta de la porta, de negre, es bonissim! Aixo es amistat i es una festa de despedida! Oh my god! Quina nit! Have a look! Us enganxo el video a la barra dreta, com a "Moments enregistrats" - Despedida de la Simone (Maig 2007; UK) .
Per si voleu riure una estoneta, ella, per suposat no en sabia res, li vam canviar la lletra a la canço, quedeu-vos amb la seva cara... Es a casa meva, aixi us feu una idea d'on visc, es un atic pero amb les parets en forma de teulada ;)

Desde dijous fins ahir vaig estar a Londres, Camden Market, London Eye, Soho, Natural and Science Museum, War Museum, ruta pels parcs, metro, molt metro, moltes rises i bons moments amb tots i totes!...

Abans d'ahir pero la tornada va ser dura, mentres pensava en les eleccions, potser com alguns de vosaltres, aquella dona em va ensenyar que tot es la vida...

De vegades em pregunto perque el desti o que/qui sigui em posa en aquestes situacions. Molt resumit, sense afany d'escandalitzar, nomes de compartir, estavem a l'autocar i a una dona semblava que s'estava marejant, de cop, mentre la seva filla estava al wc, es va estirar a terra, ningu es va immuntar expecte jo, la vaig abraçar i posar el seu cap entre les meves cames, no s'estava marejant, tenia un atac de cor, el cor li anava a cent, em mirava, parpallejava els ulls massa rapid...
La seva filla s'ho ensumava mentres jo li deia que tot anava be -malgrat que no era cert-, va parar el bus, vam trucar a l'ambulancia, vaig estar amb ella acariciant-la, tocant-li el cor, i aguantant els tremolors i "espasmos" fins que va venir el metge, l'estona mes llarga de la meva vida.
La seva filla m'agraia el fet amb la mirada, la dona donant-me la ma i apretant-me-la; no se que haura passat, no se on sera ella ara, l'unic que se es que em va donar una lliço important, dura pero important. Cal viure al maxim la vida.

Recordare l'escapa a Londres per sempre, tot allo bo, i tot allo dolent, que m'ha fet valorar una miqueta mes, perque estem aqui.


Sigueu feliços, i aprofiteu tot allo que us vingui!

4 comentarios:

quim dijo...

M'agradaria felicitar-te per com escrius...i per com parles en els teus articles, a mi si més no m'agrada molt...No et pensis ara q vull ser un xafarder :P

Adri dijo...

Quins contrastos entre les dues històries... M'ha impactat molt. Al final t'adones que, com que la vida no pot planejar, no pot tenir delicadesa. Pá lo bueno y pá lo malo! I a pesar de tot, en darrera instància sempre pots extreure un "sentit" de qualsevol situació. Bé, així ho percebo jo...
Quants anys has viscut en aquests cinc mesos?
Petons.

Mireia Sabartés dijo...

Davant de les coaccions, deixo un post a l'esther, que continua amb la seva incontinència bloquera (i que duri, tant de bo es contaminés...)

Que per molts anys puguem fer rissas juntes, que espero el juliol amb bogeria per celebrar una festa igual o més sonada de benvinguda... T'estimo, guapa!

mireia dijo...

és que el meu home és molt guapo... jejeje... o què et pensaves tu?

molt bon i divertit cap de setmana, reina!

nosaltres a amsterdam farem el què podrem...

petons!