sábado, diciembre 23, 2006

RefLexioNs sobre fills, filles, i maltractaments...

Dijous veia les notícies del migdia, una dona més morta a mans d’un home, parlen de la dona, el seu nom, la seva situació, on vivia, i enumeren els fills...

Segons dades de l’Institut Català de la Dona, l’any 2.005, es van posar 15.018 denúncies per maltractaments produïts per la parella o l’exparella, de totes aquestes llars catalanes que han patit maltractaments, més de la meitat, tenien fills.

Encara em sorprèn que no es contempli el fill d'una dona maltractada com, també una persona maltractada.

Ja vaig sortir de l’armari en aquest bloc, els que em coneixeu ja hi hem parlat, i opino que reconèixer que has estat víctima d’uns maltractaments és el millor pas, per diversos motius: tu mateixa adornar-te’n, i intentar tirar endavant sigui com sigui. Segon, per oferir la possibilitat a més dones a parlar, a denunciar, a veure que no estan soles, i tercer per a la resta de gent, com podeu ser vosaltres, a veure que malauradament és fet que es continua donant a persones que moltes vegades no ens ho esperàvem.

Denuncio la falta d’escrúpols que sentim, la poca coordinació de les administracions públiques sobre el tema, i no parlo de dones que han estat directament maltractes, perquè desconec com està el tema, sinó el paper que juguem els fills i filles en aquests nuclis familiars que reben o hem rebut maltractaments.

És indignant que no se’ns hagués tingut en compte fins ara. Actualment s'està a punt d'aprovar una llei d’infància, on es reflecteix que també són maltractats: escoltant crits, amenaces i veient altres coses.

Indignant que quan anàvem al SAM – Servicio de Atención a la Mujer de la Polícia- ningú ens preguntés com estavem, ni com ho portàvem, indignant que hi hagi serveis a les dones específics i gairebé cap als infants i adolescents que ho viuen, i més fastigós encara que fins ara, no s’hagi contemplat que viure sota el mateix sostre d’un maltractador, és estar maltractat.

He escoltat teories, practiques sobre el tema, però no he sentit, encara, cap denuncia pel mal que sent el nen o nena al veure-ho, no he sentit res, sobre quins serveis ens donen els que ara ja som joves i vam viure una situació així quan érem adolescents, o nens.

QUI ENS FA CAS? QUIN SERVEI ENS TÉ EN COMPTE?

QUI PENSA EN LES DONES ARA JOVES QUE HO VAM VIURE, QUAN ELS SERVEIS SOCIALS I LA SANITAT NO ENS CONTEMPLAVA COM A MALTRACTADES?


Llenço una crida, crec en els somnis, tan debò algú pugui sentir-la, algú que estigui a dalt,... i puguem acabar amb aquestes situacions, o reparar amb finançament públic almenys les que van existir-hi, però sobretot desitjo que totes i tots aconseguim treure'ns d’una vegada aquesta vena dels ulls.
SEGUIM AVANÇANT! BONS DESITJOS... I BONES FESTES!

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Tienes toda la razón la razón, ánimo, y felicidades por la reflexión.

M.A.

Anónimo dijo...

T'adones com ets de valenta? el teu testimoni de vida ajuda més a treure venes dels ulls que qualsevol campanya institucional. Bon Nadal.

adri dijo...

si senyora!
una reflexió molt necessària! realment el tema donaria com per muntar una associació d'afectats. ja n'hi ha?

Anónimo dijo...

Per dignitat.

Mares i pares, fills i filles, avies i avis, cosins i cosines, tietes i tiets, sogres i gendres, madrines i padrins, germanes, germans.. Amigues i amics, companys, companyes, colegues de tot arreu, gent bona d'aquest pais i del pais vei i del més llunyà; als qui us conec i als que no us conec; a tots us dic, sense excepcions, que depen de nosaltres:

Aturem la violencia domèstica!