martes, noviembre 14, 2006

RefLexioNs sobre entitats de barri, de lluita, de base, i laiques!. Un somni per una realitat...

Quan vaig a la porteria somio en crear un espai que fomenti la vida al carrer, un espai on retrobar-me amb els veïns.

On poder entrar-hi, prendre alguna cosa, on poder crear idees, i on trobar els recursos necessaris, un espai físic on enllaçar relacions personals... Una entitat que lluiti, i convisqui amb i per a la ciutadania, no vinculada a l’església, (que desprès de tants anys ja toca.)
Les associacions de veïns han fet moltíssima feina, però cal pensar models nous, noves vies d’apropament i noves formes de lluita veïnal.

M’envolten les mateixes campanyes de sempre, les di-no-saures (Di NO, repressió, tall,..), les d’imatges negatives, les que juguen amb la por, en lloc de convertir-les en properes, afavoridores de la llibertat, de la qüestió, del debat,...
Fa un any, aproximadament, l’Ajuntament penjava banderoles amb el lema “La Maria no t’estima” i una fulla de Maria darrera, no hagués estat molt millor posar-li un interrogant al final del lema? I que ens convidessin a qüestionar-ho, que no ens ho neguessin.

Sembla que caiguem amb els mateixos tòpics de sempre, que fa anys que no funcionen, i que no arriben.
Calen missatges clars i creatius, fent participeps a la població destinatària, en un debat del foro d’Energy Control, per exemple, un noi preguntava quin lema posar a un projecte que explicava destinat a adolescents, tothom deia la seva amb argumentacions molt construïdes, jo li vaig proposar que s’acostés a un Casal de Joves o a una institut i els hi demanés a ells i elles consell, no era una gran resposta, era evident, però semblava que a ningú se li havia acudit.
De vegades cal més creativitat i imaginació que grans màsters, estudis i discursos.

Dubto de les grans campanyes d’afavoriment de la participació, no és més fàcil preparar un concurs de graffitis on les i les joves hagin de pintar allò que volen en relació als temes de debat dels consells escolars, discuteixin que pintar, com fer-ho, , per exemple, Que dissenyar milers de flyers, pòsters, i penjar-ho als IES, sense comptar amb la opinió dels i les adolescents del disseny?
Donem les eines, busquem murs legals, esprais, pintures, espais on reunir-se i que a partir de la pintada puguin pensar-hi. En lloc de fer grans accions que no arriben, ni s’hi reflexiona, o en els millors dels casos, hi reflexionen els de sempre... Deixem de fer accions pensant en els mateixos, i endinsem-nos amb els que volem treballar. Sense por.

Perdoneu, m’he anat del somni que us explicava... al de construir un espai laic de participació i de debat, d’ajuda mútua, de trobada i lluita veïnal...

De moment, seguiré somiant, faré servir la porteria de la Nuri per disfrutar, per parlar amb el que acaba d’arribar, jugar amb el que acaba de néixer, i acompanyar el que està marxant. I no des d’un nivell diferent, sinó des del mateix, perquè tots vivim sobre el mateix barri, el mateix planeta.
No vull més caritat, vull una construcció igualitària, d'esquerra, progressista, aportant tots allò que tenim, i allò que volem oferir... Per unes entitats de barri, de lluita, de base, i laiques!.

Vull lluitar pel somni, lluitaré per què algun dia es faci realitat, si m’hi vols acompanyar...
Seiem?

9 comentarios:

Anónimo dijo...

Aplaudeixo aquesta reflexió tan senzilla, però tan encertada que ens regales avui.

Sovint aquells i aquelles -que amb tota la bona intenció del món- volen construir noves realitats i fomentar la participació, s'obliden de preguntar què vol la gent.

Crec, que aquesta epidèmia amnèsica, és especialment greu quan ens dirigim als i les joves.

La gent jove que està organitzada ens creiem, massa vegades, que ja sabem què pensa i sent una persona que no està treballant a cap organització.

Sabem què busca. Sabem què necessita. Sabem què li agrada i què no.

És de vital importància que veient aquest defecte, obrim el debat als nostres àmbits d'acció. És fonamental: qüestionar constantment, saber escoltar aquell que teòricament és inexpert, pensar en què la construcció col·lectiva és col·lectiva en tant que qualsevol pot fer una aportació interesantíssima!

Sempre acabo igual.. sort que hi ha gent com tu, que ens recorda, (es recorda!) de no mirar-se tan el melic i baixar les cadires al carrer per veure la gent passar. Per conèixer. Perquè la coneguin.

És una delícia llegir-te. Guapa, més que guapa!

Anónimo dijo...

Comparto tu reflexión, pero añadiría una palabra más: la necesidad de que estos movimientos sean críticos y autónomos.
Muchos de los dirigentes de este tipo de asociaciones fueron los mismos que se pasaron a partidos de izquierda en la transición y luego jugaron a desmovilizar estos movimientos vecinales.
O un caso más reciente aunque un poco diferente: desde que el PSOE gobierna, parece que no hay motivos para salir a la calle a protestar (salvo raras excepciones). Creo que hace falta que exista una ciudadanía mucho más crítica y esta no depende de la coyuntura electoral del momento, sino del trabajo de base de mucho, mucho tiempo.

Mireia Sabartés Roigé dijo...

Prenc nota, Esther.

Si mal no recordo, “La Maria no t’estima” va sorgir d'un concurs de creació dirigit a joves, però em puc equivocar, no he fet cap corroboració, i trobo que no era del tot desercertat, que va captar l'atenció. Era un joc de paraules, senzill, directe.

Estaràs d'acord en què podem tenir un màster sense deixar d'acostar-nos a l'esplai, esplais com l'Eixam de Rubí (Esplac) que precisament ha guanyat un munt de premis pel civisme fent campanyes com les que menciones, de grafitis, de sensibilització local.

I ja per acabar, una curiositat: com t'ho fas perquè la gent de Madrid llegieixi el català? Els hi fas un internostrum?

Petons, portera! Guapa!

Anónimo dijo...

Està molt bé això que planteges, esther, però cal un canvi radical en la societat perquè això passi. És un maleït cercle viciòs. La gent no està acostumada a pensar amb esperit crític ni a reivindicar. Els governs ja s'han encarregat prou d'inculcar-nos la política de la por perquè no ho fem. Ells afavoreixen el pensament únic (el seu) i l'atontament, l'alienació de les idees.

En conseqüència, a les famílies, al carrer, a les escoles... ens hem dedicat a perpetuar aquest estil de vida i són pocs els que s'atreveixen (ens atrevim) a fer coses diferents i sobretot a qüestionar. I què passa amb aquests pocs? doncs que són etiquetats.

Com trencar amb aquest cercle viciòs? Doncs tancant la tele i movent el cul!!!

Anónimo dijo...

Yo te pondría algún comentario interesante, pero me cuesta horrores entender el catalán.

Debo ser un 'miope de idiomas'.

Sigue así, que si no te entiendo, me evito la crítica ácida.

Anónimo dijo...

Hola bloggers!!

Doncs a mi lanunci de la maria magradava. Estic dacord amb lanterior bloggera, la mireia, que el joc de paraules esta molt be i que capta latencio (objectiu basic de qualsevol anunci, no ho oblidem!)

Respecte a aixo que comentes, esther, sobre que si "de vegades cal més creativitat i imaginació que grans màsters, estudis i discursos", no creus que de vegades en fem un gra massa de la "imaginacio" o la "creativitat"? Jo crec que les dues vessants (ser algu amb empenta i creativitat i, alhora, tenir estudis) no son pas incompatibles. Si no, mireume a mi :D

No, es conya. Es que crec que de vegades els estudis es allo que precisament et poden fer vehicular la teva creativitat cap a finalitats i objectius realment interessants o efectius. Vull dir, que els estudis, tant egb, eso, institut, o universitats i masters, et donen potser les eines per a dirigir la teva creativitat cap a algun lloc profitos, i no parlo necessariament des del punt de vista economic, sino tambe des del punt de vista de realitzacio personal, o denriquiment de la teva creativitat, persona i, per tant, de la teva relacio amb els altres.

Tot aixo em recorda el que el meu admirat professor d'Historia Moderna Universal va dir laltre dia a classe: "Quan em critiquen els sistemes educatius de la nostra societat, i em diuen que l'escola, actualment, talla darrel la imaginacio que tenen els nens i nenes, amb la seva fal.lera per memoritzar i per aprendre les coses al peu de la lletra, jo els dic: No es que lescola els talli la imaginacio als nens, es que els nens tenen una imaginacio... NUL.LA!!!"

Jo crec que te rao. Primer calen els instruments: escola, institut, etc. Primer cal educacio, cultura, i saber desenvoluparse en un medi social. Despres, ja farem volar tants coloms com vulguem amb graffitis "picassians"!! Nomes aixi, crec, saconsegueix una "creativitat" realment efectiva!!!

Que hi dieu?

jo

Anónimo dijo...

Estimat "jo":
La cultura està molt bé però ha d'anar acompanyada d'esperit crític. De res serveix que ens creiem de bones a primeres allò que veiem o que ens diuen. Sense anar més lluny, has pensat seriosament això que diu el teu admiradíssim professor? primer, consulta qualsevol llibre sobre psicologia i veuràs que la imaginació forma part del nostre procés evolutiu. Segon només cal que et miris a tu fa uns 10 anys, què potser no tenies imaginació? eres un nen o una ànima en pena?

I tornant al tema de la cultura; l'escola i altres agents socials (família, religions, medis de comunicació...) eviten que les persones desevolupem aquelles capacitats INNATES i només potencien les que els interessen. Quines? les que ens converteixin en simples treballadors que no es queixin als seus superiors, que es creguin el primer que els hi diguin i així no posin en dubte les seves lleis injustes.

Tu en el mercat ompliries la bossa sense mirar si et donen patates o cebes? acceptaries pomes podrides? Doncs, amb tot el que ens envolta igual, fem un esforç tots i totes i allà on sigui intentem obrir les orelles i la ment.

I QUE LA IMAGINACIÓ ENS FACI CRÈIXER COM A PERSONES!

PD: Si la discussió continua, Esther, et proposo que quedem tots en un bar i discutim. No volíem punts de trobada? internet està molt bé fins a un cert punt. És el primer cop que entro en un blog d'aquests. Per una banda penso que possibilita l'intercanvi d'opinions però per l'altra banda crec que li treu la vessant humana als debats.

PD: l'Esther acaba de parar la taula i portar el sopar, és un sol!

Anónimo dijo...

Hola bloggeros!!

respecte al que diu l'Anna: i tu et creus els llibres de psicologia? llibres segurament escrits des de laboratoris claustrofobics, dirigits per empreses interessades, amb uns interessos concrets,...
I et creus aquests llibres? Per què? On és el teu esperit crític? De bon rotllo :D

Estic dacord amb allo que ja vaig dir laltre dia, i que es que els nens tenen una imaginacio nul.la: si de cas, fantasegen, dun llapis en fan una nau espacial, pero dimaginacio, entesa com lentenc jo(creacio dalguna cosa coherent, amb sentit, fugint del mimetisme i donant lloc a quelcom nou)zero patatero.Normal: ni saben escriure be encara, ni saben estructurar discursos, ni tenen les capacitats "manuals" desenvolupades, etc. (feina que correspon... oh sorpresa!!! a lescola!!)

Laltre dia li vam portar al meu cosi de 5 anys un llibre per pintar i allo va acabar en desastre (igualment hauria pasat amb nens de 10) Nomes dibuixava sols i nuvols. No fotem: ningu neix sabent dibuixar catedrals com la de burgos (o rellotges "dalinians"). I si, la meva imaginacio als 7 o als 8 anys era NUL.LA. Sort que els mestres van esmerar-se amb mi i, gracies a ells, ja soc algu amb inventiva!! Clar que tenim capacitats innates, pero cal desenvoluparles i algu que les estimuli!! I com els pares estan al curru, aixo nomes ho poden fer els mestres!(personal qualificat!)

Crec que lescola i leducacio que rebem en la nostra societat son vehicles fonamentals per a la creacio desperit critic. Prou de criticar institucions que, en realitat, fan bé i una tasca molt important per a la societat. Per culpa de la manca descoles, a ledat mitjana es creien que els reis curaven a la penya nomes tocant-los. Per sort, aixo ja ningu ho pensa, i es gracies a lescola i als soferts mestres que fan possible limpossible.

Evidentment que la imaginacio forma part del nostre proces evolutiu, anna. Pero, des del meu punt de vista, aixo no hauria estat possible sense la intervencio daquells que passen els seus coneixements de generacio en generacio (pares, mestres, etc.). Innat, segurament que tenim quelcom innat. Pero es necessari que algu guiï les nostres capacitats cap a coses realment interessants, utils i profitoses.

jo

Anónimo dijo...

Avui et veig, què bé, princes!!!

Quina ilu!! Yupppi, yupppi!!!

Oi que farem un mica de cotilleo aquest vespre? jajajaja!

Portera, rebonicaaaaa!

MUUUAS!