El joc dels disbarats...

I ell, li va preguntar...
- Mare, com era el món quan tu erets jove?
- Doncs arrel d'una crisi econòmica on es van lucrar els bancs i es van empobrir les persones, es van decidir dues coses: privantitzar l'escola pública (A Itàlia) i nacionalitzar els bancs (Portugal)...
- Això és jugar a fer diners, oi mama?
- Sí, i a tapar-se els ulls davant les situacions reals.
- Demà podrem menjar?

Zumbí II, va de ZumBaos...

Ja som aquí!
Una experiència que quedarà sempre, un intercanvi amb joves brasilers, una formació potent i molts, molts moments per recordar, i somriure amb complicitat.
El projecte Zumbí II s'ha acabat, però a Barcelona queda molta feina a fer.
Estic molt contenta, i amb ganes de digerir tot el que he vist, tot i així, ha valgut la pena.
Ara, a la realitat, buscant feina i començant nova vida...
gràcies Zumbaos! Abrazo colectivoooooo!

Desde Brasil... per fi!!!

Hola a tots i totes,
Us escric breus linies perqué són moltes les aventures i experiencies que han passat i poques les paraules per descriure-les.
Us escric desde l'aula d'informatica d'un centre de formacio per a joves del MST, on per obrir una pàgina t'has d'esperar uns 10 minuts...

El viatge està anant súper bé, amb molts contrastos pero amb unes emocions molt intenses, envoltades de...
Platges enormes i paradisiaques,
coneixement de les faveles de nit, i de dia,
impactes socials molt forts,
convivéncies amb persones amb moltes ganes de lluitar
aprenetatges sobre altres maneres de construir,
vivencies en llacs i paisatges de somnis,
dies de viatge en autobusos i cotxes a 200 per hora,
plors i somriures amb el grup, la meva famĩlia aquí
intercanvi amb joves del Brasil,...
coneixement de mi mateixa,
conflictes etics de responsabilitat, i sobretot,
valoració del que tinc, material, i per sobre de tot, HUMÀ.
No puc penjar ni enviar fotos perquè logisticament és impossible, pero tinc ganes de compartir amb vosaltres parts que sento i mostrar-vos-les. Algunes són molt impactants, pero us asseguro que el que mes m'ha impactat es veure la FORÇA I LA LLUITA DEL MOVIMENT SENSE TERRA I DE LES SEVES PERSONES.

Una abraçada a totes i tots, estic molt contenta de viure una experiencia mes, i mil aprenentages nous.

Fins aviat vecinos!

Cap al Brasil!

L'11 de Setembre començarà de nou una aventura, la primera creuant l'oceà. Estaré per les faveles de Sao Pablo, Río de Janeiro, a assentaments rurals a Campos, a Riberao Preto,... amb persones del MST, el Moviment Sense Terra.
Espero disfrutar moltíssim i poder enviar-vos totes les experiències ben aviat perquè m'acompanyeu, de nou, i com ho heu fet molts cops, en aquest viatge.
Gràcies i bon setembre,
Mil petons veïns!!!

Propera parada, Mercat Nou.

Últimament surto de la porteria amb ulls de nena, tot ve de les converses que sento a la Rambla de Brasil de les àvies parlant de com canvien els barris en poc temps.
En aquells temps que, per creuar el carrer Brasil havies de donar tota la volta per Carretera de Sants, i que ens distrèiem tirant babes als cotxes que passaven per la ronda,
O de quan fèiem recollida de garrafes per llençar-nos al drac del Parc de l’Espanya Industrial
De les tardes a Can Mantega amb les noves joguines, i els primers petons jugant a aquell programa de TV3, Amor a primera vista,
De les guerres d’aigua i d’escuma i de les nits d’orquestra al carrer Valladolid
D’aquelles excursions al locutori de l’Estació de Sants perquè no teníem telèfon a la porteria
De les cavalcades de reis màgiques
Del primer cigarro al carrer badal, amagats dels veïns
O de les tardes al Pans de carretera amb els raiers del cau…

No podia faltar un post dedicat al barri, aquell que tan bé em fa sentir i que tants records em genera; perquè sento que hi ha coses i persones que marxen per sempre, però que malgrat això sempre queden pensaments que em fan sentir afortunada.
Aquest va per Sants, i evidentment, Sants no seria res sense la ciutadania que omple els carrers i les places.
Aquest va per tots vosaltres que, tard o d’hora, heu creat aquells carrers,... i el nostre barri.

BCN- MaRRoC- BCN- BrAsiL

Hola a tots i totes,
Després d'un mes per terres catalanes, sembla que ja estigui totalment integrada, contenta i amb moltes ganes de construir felicitat.
Malgrat això, sou poquets els que sabeu que la setmana vinent marxo a RoMa amb els del barri, el juliol marxo al Marroc i al setembre marxo al Brasil amb el Moviment Sense Terra, així que tornaré a utilitzar el bloc per escriure notícies meves, sempre que logisticament pugui o les paraules em deixin expressar tot allò que pugui sentir...
M'encanta tornar i sentir el caliu dels que heu estat, esteu i estic descobrint, gràcies.
Ens llegim aviat, una abraçada enorme veïns i veïnes!

eL JaRdiN De LaS HieRBaS

En el jardín de Ana vivían muchas hierbas.
Algunas fuertes, otras inmaduras, débiles, grandes, arrugadas, pequeñas...
Si lo mirabas con distancia todas parecían iguales, pero si alguien se acercaba se daba cuenta que no todas eran iguales. A Ana, le encantaba observarlo y quedarse quieta con los ojos perdidos ante su jardín… le sorprendía, sobretodo ver como podía percibir dos grandes grupos de hierba:
En uno, habían pares de hierba que parecían estar abrazadas constantemente, -que bonitas!-, había pensado, habían creado tal complicidad que se habían acostumbrado a crecer juntas, y una sin la otra no podrían vivir. Eso es amor, pensó…
El otro grupo, eran pares de hierba que crecían una al lado de otra, sin pisarse pero creciendo mucho más despacio que las otras, sin ahogarse pero con la complicidad de mirarse cada día sin la ayuda de la otra.

Hacía días que no llovía y Ana pensó que iría a su jardín a contemplar de nuevo esos grupos de hierba que un día había observado...
Cuál fue su sorpresa al darse cuenta de la realidad! Observó atentamente y no se lo creía, el primer grupo de hierbajos había muerto, pero como podía ser?! Si parecían tan juntos que pensaba que nunca se morirían! Pero el otro seguía, algunas hierbas habían muerto pero por suerte; la libertad y el crecimiento solitario les habían hecho crecer fuertemente y sin apoyo de ninguna hierba seca. Ya que quizás les hubieran sacado toda el agua que podían necesitar...

EstheR.

Post de poSt viatge...

"Le persone non fanno i viaggi,

sono i viaggi che fanno le persone"

Sóc de nou a Barcelona, dies de retrobament, trobades amb amics, dinars amb família, festa, braves amb cervesa i moltes històries per posar-nos al dia.
Fins aviat veïns!!

DeSde CROAZia!!!!!

Hola a totes i tots!!!!
Com a viatge final dimecres passat vam arribar a Croacia!!! despres de passar per Slovenia, veure com tres policies se'n duien a tres espanyoles de l'autocar, disfrutar del paisage com una nena petita, parlar amb la "tieta Anna", una dona croata que ens va donar de menjar en tot el viatge, i ens intentava convencer de que ens cassesim amb el seu fill Willy... per fi vam arribar!
Croacia es un pais precios, rodejat de platjes paradisiaques, gent maquissima, autocars i carreteres dels anys 60, i moltes, moltes aventures estranyes.... Avui anem a un parc natural d'unes illes, ja veureu les fotos!!!
Penjo algunes a http://www.metroflog.com/EstherItalia

Molts petons,
Fins la setmana vinent barcelonins!!!!

ItaLiaN ReCorDs...

sentir el valor de l'amistat quan només
fa tres mesos que ens coneixem
menjar més pizzes que en tota la meva vida
somriure còmplicement quan un italià et diu coses boniques
viatjar sense pensar en el passat ni el futur
veure com aprens un altre llengua
dormir en una estació de Bologna passant un fred impressionant
ballar sense parar i pensar que potser he begut massa
explicar de què treballo amb un spritz de més
discutir en italià per defensar drets fonamentals de les persones
anar a mitings polítics italians i aprendre moltíssim
disfrutar d'una "bella" pel·lícula al cine de Pàdova
rebre visites i saber que s'ho han passat de conya
tornar de festa amb bicicleta xiulant "Verano Azul"
aprendre a cuinar pasta italiana envoltada d'ex-presos
visitar Roma i Florència amb un "sempre a punt"
compartir estones inolvidables amb gent que sempre estarà dins meu
llegir mails i sms inesperats però amb un gran contingut emocional
rebre cartes, com en els vells temps, d'amics de debò
aprendre a gestionar millor els sentiments quan estás lluny dels teus
retrobar-me amb amics que vaig fer a Anglaterra a Suïssa
trepitjar tanta neu pensant que el fred i la humitat compensaven amb el paisatge
enyorar amb simpatia aquells que et truquen preguntant un "i tu, com estàs?"
mirar els estels tornant de festa i enamorar-me d'ells com una infant
espavilar-me en un país estranger, i el millor de tot, solucionar-ho
Adonar-me que ho puc fer, que la por ja no m'atura i que potser
si que podré realitzar tots aquells somnis que em proposi,
si realment els desitjo,...
Saber que estic en un dels moments millor que he viscut mai,
perquè m'escolto, per les coses bones i les dolentes,
engego la màquina, i faig camí,
perquè noto que
els riscos també suposen oportunitats...

HaY TanTaS MaNeRaS de VeR...

Una petita reflexió desde la feina....

El Marcelo comença a treballar per intentar recuperar la seva filla, amb ell vaig al metge una vegada a la setmana a curar-li una infecció de la cama que es va fer fa un any injectant-se cocaïna. El Stephano era un pintor de barri fabulós i ara es recupera d’algunes recaigudes a la casa, fa una setmana que va entrar, el Hassim mai vol dir d’on ve, però les seves mans i la seva cara demostren una vida dura malgrat que ara diu que se sent a la flor de la vida, amb uns 50 anys... El Fabio té tots els seus fills a la presó, el Sandro va estar condemnat per assetjament sexual i per homicidi, el Carlo ha viatjat per tot el món, a conegut i provat de tot, ara fa un mes que ja treballa a una cooperativa social, se li va morir la seva filla amb només 14 anys, el Bruno està sempre callat, però quan ve begut parla i parla, ha tingut problemes judicials per l’alcohol. Amb ells comparteixo cada dia unes hores, xerrem, fem el dinar, anem al metge, etc.

Però el que ells no sabem és que per mi, són les seves històries el que els fan grans perquè

El Marcelo li està costant tant anar a treballar que cada dia és una lluita, i això és ser valent.
L’Stephano és conscient del que li passa i sap demanar ajut, això és ser sincer.
El Hassim somriu sempre malgrat les adversitats, això és viure.
El Sandro té un cor enorme, malgrat que una malaltia mental li fa allunyar-se, per això un somriure, li val més que mil paraules.
El Fabio ha deixat de litigar-se amb el seu passat i sap mirar endavant sense rancor, això és saber caminar.
El Carlo té una resposta i una història a explicar davant de qualsevol conversa, això és compartir.
I el Bruno, segur que és un dels més intel·ligents, té tant a dins a donar que si algun dia s’obrís i parlés ens sorprendria a tots...

PeToNs DeSde SuïSsA!!!

Ja he tornat de Suïssa, ha anat molt bé. Bé... el temps no ens ha acompanyat, com dèiem amb la Vicky "turisme extrem", pluja, neu i molt vent! Però he desconectat, trepitjat molta montanya, he practicat de nou el meu anglés amb la Simone, i he conegut al Bono, que ens ha tractat com unes princeses a casa seva...

Hem visitat Gènova, el Llac Léman, Rolle, Nyon, Laussane i el cim de St. Clergue, genial!

Penjo fotos a http://www.metroflog.com/EstherItalia

La ProStitUuCió, deS d’uN aLtRe foNs

El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, cas Jany (Assumpte C-289/99), va avalar la prostitució com a activitat econòmica i, per tant, com a TREBALL, sempre i quan sigui sota responsabilitat pròpia, sense subordinació i a canvi d’una remuneració pagada íntegrament i directa

Quan se’m proposa escriure un article sobre les treballadores sexuals des de la meva experiència laboral, se’m fa difícil posar ordre a tantes coses que podria explicar. La prostitució és una de les realitats socials més visibles i que, alhora, més desconeixem. L’objectiu d’aquest article no és transmetre un discurs contundent, sinó apropar la situació de les treballadores sexuals a qualsevol persona, sense parlar per elles sinó amb elles, amb la finalitat d’acostar algunes realitats que m’han sorprès.

Els mass media, alguns articles de la premsa rosa, documentals morbosos, entrevistes a famoses que s’hi han dedicat i altres informacions que alguna vegada hem vist mostren les realitats més crues i cruels, sovint sense el respecte i la seriositat que mereixen. Situacions com aquestes afavoreixen o inviten inconscientment a l’exclusió i a la creació d’estereotips que afecten des de les seves realitats més properes (família, amics, parelles, veïns) fins al seu treball de cada dia.

La seva precarietat laboral està condicionada molt sovint per la vulnerabilitat social que comporta l’exclusió a què aquestes dones estan sotmeses. Si les situem exclusivament com a víctimes, com fan molts mitjans de comunicació, les condemnem a una posició inactiva, sense dret a decidir, sense respecte ni autonomia.

Caldria anar més enllà i reflexionar sobre la realitat crua, d’esclavitud o de subordinació; l’hem vista o escoltada en més d’una ocasió. Però, què podem trobar en el seu dia a dia? Quines relacions interpersonals existeixen? Hi pensem com a col•lectiu o com a subjectes individuals? Amb històries de vida diferents o similars? Amb dificultats o capacitats? Som tots conscients de l’heterogeneïtat d’aquest grup definit massa vegades com a homogeni? Relacions humanes El que més em sorprenia al principi va ser la relació que tenien entre elles. Hi ha relacions de poder i de subordinació, però també n’existeixen moltíssimes d’ajuda mútua, de cohesió entre nacionalitats i de cura i escolta entre elles. Comparteixen sentiments, es defensen de clients agressius, i algunes fan d’intèrprets quan van al metge o quan necessiten anar a les comissaries a denunciar una situació. També és sorprenent veure com moltes que han sortit d’una màfia o d’alguna xarxa de tràfic il•legal adopten el paper de tutores informals i clandestines d’aquelles que poden estar sota la pressió d’una altra, per donar-los suport, consells des de la seva experiència, etc. I qui millor que una persona que ho ha viscut per transmetre aquesta seguretat?

Des de la praxi i les sortides nocturnes de contacte amb elles, he pogut escoltar i acompanyar-ne moltes, de Barcelona i de fora, joves i grans, estudiants i treballant in situ, mares, àvies o tietes, totes amb alguna cosa per explicar, amb alguna cosa contra la qual lluitar. No són elles les que aprenen dels recursos, de mi com a professional; molt al contrari, sóc jo, i hem de ser tots els i les que aprenguem d’elles, o almenys, estar-hi disposats. Molts ciutadans i ciutadanes ens sorprendríem de la quantitat de recursos que coneixen, d’entitats que les poden assessorar o d’ONG que les alimenten; no són inactives i, com passa en altres àmbits, com en el de la immigració, l’ajuda mútua i informal és més potent i subsidiària que el suport formal d’entitats o d’administracions.

Les treballadores sexuals no són un col•lectiu homogeni. Cadascuna té una història personal, un perquè, una manera d’entendre la seva feina, una família. Cal tenir-les en compte i acostar-nos-hi; aquesta és la manera de construir conjuntament, i no pas amb ordenances ni projectes imposats, sinó entenent la seva feina com a tal, escoltant-les com a subjectes actius i amb decisió, amb respecte, afecte i senzillesa. Fent-les protagonistes, afavorirem el seu empoderament en qualsevol intervenció i aquesta serà l’única manera en què podran sentir-se decisives en les seves vides. Han de ser subjectes de les intervencions, i no només objectes d’estudi per intervenir-hi a posteriori. Acabo amb una frase que es fa ressò de tot allò que fem al carrer, de les intervencions, de les passejades i dels acompanyaments, i que diu: “Las personas cambian cuando se dan cuenta del potencial que tienen para cambiar las cosas”... No creieu?

Article publicat a http://www.avant.cat/pdf/avant964.pdf

SaLuTi a tUtTi dA FiReNze!

Demà marxo a Florència per passar el cap de setmana, veuré a la Cris i a l'Eli del cau, quines ganes tinc de veure-les i de recordar històries amb els peus a Florència.
Bon cap de setmana!

Ja penjaré fotos a http://www.metroflog.com/EstherItalia

Aquesta nit vaig a veure Persepolis, ja em venia de gust anar-hi a Barcelona però no hi vaig tenir temps, a veure què tal és, i si ho entenc tot!

Va tot molt bé, preparada per viatjar cap a FLORÈNCIA aquest cap de setmana!

Mil gràcies pels mails, i sobretot per les cartes, em fan moltíssima il·lusió, Bertran, ets un sol.

Petons a tots i totes, que sé que llegiu i que us fa mandra escriure.

NoTíCieS NoVeS.... El PRoJeCtE

Fa una setmana que vaig acabar el curs d’italià i que ja he començat a treballar, ho faig en una casa d’acollida, és com una Comunitat Terapèutica, però bastant més oberta del que s’enten com a tal a Espanya.

M’hi sento molt integrada i còmoda, té una filosofia i uns valors similars als meus, molt a favor de la reducció de danys, i de la llibertat personal, és una organització diferent de les que hi ha per l’estil a Itàlia.

El meu italià no és tant com per fer teràpies ni treball social però si que ho és per xerrar, i que m’expliquin les seves històries de vida, que deu n’hi do. El perfil són persones consumidores d’heroïna i cocaïna injectada sumat una desestructuració social forta i deslligada per complert. La meva funció, de moment és estar amb ells a la casa com una més, fent el menjar amb ells, xerrant, acompanyant al metge a alguns, anant a la biblioteca, etc... Últimament m’ha donat per fer manualitats i estic fent moneders amb tetrabricks i m’han proposat de fer algun taller i classes d’espanyol a la casa, això significarà anar per les tardes – ja que alguns treballen i els matins no hi són, però ja m’aniria bé, i a més m’agradaria aprendre molt més amb ells. M’agrada la feina perquè tenen un punt estrella que és la inserció laboral, per ells és el més important, i opino que és clau i importantissim en aquest camp; suposo que n’aprendré moltíssim sobre això.

Per part d’ells, sembla que comencen a establir bon vincle amb mi, un em deia que tenia un somriure molt còmplice que li feia sentir en confiança, l’altre em deia que li inspirava calma, mentres m’explicaven les seves històries... El segon dia ja em van deixar sola a la casa amb ells, amb les claus i agafant el telèfon, per tant, per part dels treballadors/es sembla també bé.

L'altre dia acompanyava a un al metge, prop l'estació, i com ell era traficant ens van parar per preguntar si li podriem vendre Crack, un altre em diu que em presenta el seu fill i ve amb un gos,... bé, situacions com aquestes que fan riure una estona també hi són presents!!

Ja aniré escribint més anècdotes que acabo d’arribar de Roma on he passat el cap de setmana, he estat amb l’Eli, la meva ex-companya de pis de Barcelona, i ara estic morta de son!!! Us deixo amb una foto de les quatre, més ja sabeu, al Facebook o a http://www.metroflog.com/estheritalia

Mil petons a tots, bona entrada de setmana!!!!

PeToNs DeSdE RoMa!!!

Bon dia!

Aquest cap de setmana marxo a Roma, la primera vegada que visito aquesta ciutat...

Bon cap de setmana!

CoN PeLoS eN La LeNgUA... MaRy.

Des de aquí,
pienso como debéis estar
en la calle del malestar.
Pipas, suciedad y borrachos
inundan vuestro “despacho”

No hecho de menos a nadie
pues sé que todos están bien
pero si que pienso en vosotras
sóis muchas con las que hablé.

Policía, mafias y peleas
Son vuestra compañía.
Más sé que entre vosotras
nunca os ofenderán
cuidaros, mimaros y protegeros
pues parece que nadie actúa como consejero…

Elecciones para los altos,
sin pensar en los de abajo
aunque sean los primeros
en Contratar vuestro trabajo.

Harta de discursos estúpidos
que desenlazan esta sociedad,
decirme vosotras,
que conocéis toda esta jungla...
hasta cuando
tendréis que aguantar?

Aqui la escribo, aqui la comparto, ahora ya esta en vuestras manos...
Nadie es capaz de ponerte en el mogollo
No como tu que quieres separar

Bassano

Una foto i color per aquesta escala de veïns!

A Bassano, ahir.

Ja farem reunión de vecinas aviat, ja! ;)

Desde PaDoVa...

Aquesta setmana m'ha passat volant, suposo que ja estic bastant adaptada i quan m'adono ja estem a cap de setmana.
Divendres vam visitar la Capella dels Scrovegni, són uns frescos preciosos, em va agradadr molt. Per la nit vaig trepitjar la primera discoteca Padovana, Madrid Notte, he arribat a les 6 a casa i estic feta pols, va estar molt bé, música de tot una mica, i tornada en bici molt divertida.
M'he quedat a dormir a casa la Vicky, ella va ser la primera nena proveta nascuda a Espanya!! El primer bebé nascut per fecundació Invitro, que famosilla! (ho havia de dir Vicky... jajajajaja) i molt guay, festa del pijama com els vells temps i torrades amb nocilla abans d'anar a dormir. M'he fet un canvi de look, m'he tenyit el cabell de vermell, el proper serà de blau, Anna, podré anar al teu casament igualment, no?

Avui he anat al mercat de Padova, la plaça on está situat és la segona més gran d'Europa, és enorme. I ara toca descansar... (si no surgeix cap plan interessant).
Demà me'n vaig d'excursió a Bassano, m'encanta viatjar! Crec què és com una droga, com més ho fas, més ho necessites....

La setmana vinent tinc la primera reunió amb l'Equip de la Casa d'Acollida perquè la propera ja començo...

Una abraçada a tots, penjo fotos al facebook i a http://www.metroflog.com/EstherItalia

PS: Petó especial a la Nuri, que m'han dit que demà anirà a casa el tiet per veure les fotos, i el bloc!!! A veure si fas un curs d'informàtica per aprendre què és això dels ordinadors... T'estimo mama!